"Slumdog Millionaire" (2008. Danny Boyle) va ser la guanyadora de 8 Òscar i 7 premis Bafta el 2008, entre molts altres reconeixements. Si els té, serà per alguna cosa. Així que vagi per endavant que, de cap de les maneres, es vol dir que és una mala pel·lícula. L'objectiu és simplement tractar un parell de punts: el tractament dels personatges i el plantejament de guió de la història.
Amb aquest film es va parlar de cinema globalitzat, d'un cinema independent, d'una mica de Boollywood unit a occident. Potser sí. Jo no ho acabo de veure així.
Sí que és un exemple de cinema globalitzat, certament, però en el sentit que és un film de pressupost nord-americà, dirigit per un britànic, rodat a la Índia (antiga colònia anglesa) i amb un guió que, segons el meu punt de vista, segueix, molt fil per randa, els cànons clàssics de guió de cinema nord-americà de l'època daurada dels grans estudis.
En el llibre "Conversaciones con Billy Wilder" (Cameron Crowe. Alianza Editorial), el director de "El apartamento" deia que tots els guions tenen defectes, però si aconsegueixes que l'espectador, quan acaba la pel·lícula, no els recordi, aleshores has triomfat. En aquesta cinta també s'hi troben un parell d'errades, en aquest cas de guió, força interessants. Una d'aquestes errades es pot veure quan el policia (Saurabh Shukla, co-guionista del film bollywoodenc "Satya" (Satya. 1998. Ram Gopal Varma. Una de les influències admeses per Simon Beaufoy en el seu guió) li pregunta al protagonista on és la noia i ell afirma que no la va tornar a veure més i després descobrim que no és així. No incidirem en aquest punt donat que és una curiositat i si una obra mestra de la novel·la d'aventures com "Els tres mosqueters" (Alexandre Dumas) té errades semblants i es permeten, penso, que en aquest cas es pot també passar per alt. L'altra errada deixo que la cerqueu vosaltres. És una bona excusa per tornar a veure-la. A més, la majoria de gent que conec i que ha vist la pel·lícula no cau en aquest punt de les errades fins que no li ho comentes. Per tant, es pot dir que segueix els cànons de Wilder fins i tot en això. Això vol dir que, sencillament, triomfa. Triomfa, però, com a cinta d'entreteniment pur i dur, ni de lluny com a cinta d'autor.
El que ens interessa, però, de Wilder, com a referent de guió del cinema clàssic nord-americà, és l'estructura del guió, la relació entre personatges i la evolució dels mateixos. El protagonista masculí té tots els elements que apareixen a "El viatge de l'heroi" que es pot trobar a "El viaje del escritor" (Christopher Vogler. Ma Non Tropo) i segueix totes les passes que Vogler conclou que tenen tots els herois clàssics, des del punt de vista occidental. Els elements que van quadrant un darrera l'altre en un engranatge molt calculat. En el film que ens ocupa, el relligat és constant, donat que es van entrellaçant les trames a través de preguntes del programa fins al punt de lligar el final del film amb la pregunta inicial (també relacionada amb el senyor Dumas, anteriorment citat), d'una manera, això sí, un pèl previsible.
Normalment les produccions "bollywoodianes" es caracteritzen per uns personatges força estereotipats, constants números musicals, trames que queden obertes, relacions amoroses que segueixen uns rituals que des d'occident es veuen ja com a caducs i fins i tot ridículs, plànols molt llargs i repetitius, segons els ara imperants "tempos" de continu tall i plànols curts. Un exemple de tot això es pot veure a Jodhaa Akbar ("Jodhaa Akbar". 2008. Ashutosh Gowariker). És més, totes aquestes característiques es poden trobar en un film que va marcar un abans i un després en aquest tipus de cinematografia: es tracta de "Sholay" ("Sholay" 1975. Ramesh Sippy). En moltes d'aquestes propostes audiovisuals hi ha un recurs al tant defenestrat a occident deus ex machina, i un final obert per a moltes de les subtrames que hi apareixen. Sempre parlem de cinema "comercial" hindú, en cap moment d'autor, com pot ser "La trilogia d'Apu" (1955-1960. Satyajit Ray).
Per la seva banda, "Slumdog Millionaire", té, en molts casos, aquesta estètica de videoclip, de plànols curts, muntatge ràpid, com dèiem abans. A més, barreja estètiques d'altres models de representació a banda del de ficció, com pot ser el to pretesament documental, per exemple, de la primera persecució pels suburbis de la ciutat. També té un final que pretén ser tancat i rodó, en el que el que triomfa és l'amor occidental/occidentalitzat.
Les diferències entre totes dues concepcions de guió abracen punts variats i prou diferents. Els podríem nombrar totes però fora millor intentar cercar la raó d'aquesta diferència: es tracta d'un substrat cultural inherent a la concepció tant del subjecte com de l'entorn que l'envolta. A la societat occidental, i així es veu reflectit, com a producte del seu temps i mentalitat, l'individu és el centre de tot. Ontològicament parlant, dins la cinematografia, el subjecte, segons aquest paradigma, és la unitat mínima de significat i a la vegada és el model d'una estructura fractal representada en tot allò que apareix en pantalla. El subjecte transforma i modula l'entorn. És el plantejament occidental que ha portat a la ciència al lloc que avui ocupa. En canvi, a orient, normalment es veu al subjecte com un element més dins del tot que forma l'univers, la natura o el món, se li pot dir com es vulgui. Per tant, son plantejaments que es troben en el substrat del discurs que representa una i una altra cultures audiovisuals.
"Slumdog Millionaire" es tracta d'un film de superació. És la lluita d'un individu per sortir i alliberar-se del lloc que li té reservat el destí. Irònicament en una societat en que un té el destí marcat, socialment parlant, des del moment de néixer a causa del sistema de castes que regeix la cultura hindú. La superació és un motiu recurrent en la trajectòria del guionista Simon Beaufoy ("Full Monty", "127 horas"). En aquestes propostes, els protagonistes tenen un objectiu molt marcat en que la seva vida depèn d'aconseguir-lo o no. I en tots els casos han de deixar una part de sí mateixos enrere per poder salvar-se i tirar endavant, en alguna història, fins i tot, la part la deixen enrere literalment. Tal vegada aquest esperit és el que va fer que el director Danny Boyle l'escollís per al film. Boyle va dirigir la, en el seu moment polèmica, "Trainspotting", que en definitiva també parlar sobre la superació, en aquest cas l'adicció a les drogues. I també van col·laborar plegats en "127 horas" (2011. Danny Boyle).
Tenim, doncs, sota el meu punt de vista, un producte típic del cinema occidental més clàssic, pel que fa a la història. I pel que fa a la forma, segueix els patrons actuals de representació cinematogràfics, també a occident.
Abans d'acabar només voldria comentar un parell de punts, molt per sobre:
Penso que és interessant la comparació que s'estableix en el film entre l'interrogatori de la policia amb l'interrogatori en que s'esdevé el programa de televisió, el concurs. En el primer la violència física mana, en la segona, és la violència del mitjà, la pressió de l'entorn, que també assetja al protagonista. Els mitjans de comunicació es presenten com elements dominats per una classe dirigent i benestant que vol impedir que la classe social més baixa escali llocs a la societat. Com uns elements que reprimeixen a l'individu. Igual que la policia, tradicionalment, i en aquest cas també, es presenta com un altre element al servei del poder per reprimir al subjecte.
L'altre cosa que volia comentar és el final: personalment, trobo que recorda a "Zatoichi" (2003.Takeshi Kitano) en que es deixa palès que tot el que s'ha vist és un conte. La ficció s'entén com a tal i així es presenta autoconcloent-se. Fins i tot es pot treure una moral de tot plegat. En aquest film britànic és que l'amor sempre guanya i que un sempre ha de lluitar per aconseguir els seus somnis. És a dir, ens han venut la mateixa moto de sempre però això sí presentada de diferent manera i en diferent lloc. La màgia del cinema.
The End
